Quan la velocitat del vent és molt alta es parla de temporal de vent. Els
huracans i els tornados, encara que també estan relacionats amb la velocitat del vent,
tenen unes característiques diferents. Segons la velocitat del vent el temporal té una
intensitat diferent:
Figura 1: l'anemoscopi indica la presència i la direcció del vent.
Temporal
(temporal (es.), coup de vent (fr.), burrasca (it.), gale (en.) )
Vent de força 8, amb una velocitat entre 17,2 i 20,7 m/s.
Temporal fort
(temporal fuerte (es.), fort coup de vent (fr.), burrasca forte (it.), strong gale (en.) )
Vent de força 9, amb una velocitat entre 20,8 i 24,4 m/s.
Temporal molt fort
(temporal duro (es.), tempète (fr.), tempesta (it.), store(en.) )
Vent de força 10, amb una velocitat entre 24,5 i 28,4 m/s.
Temporal violent
(temporal muy duro (es.), violent tempête (fr.), tempesta violenta (it.), violent storm
(en.) )
Vent de força 11, amb una velocitat entre 28,5 i 32,6 m/s.
CARACTERÍSTIQUES
Es podria definir el vent com aire que es mou d'un lloc a un altre a causa de
variacions de pressió a l'atmosfera. Aquests canvis de pressió solen ser conseqüència
de canvis de temperatura (per exemple el fenomen de la brisa marina i la terrestre), el
pas d'un front o la generació de borrasques.
Si la Terra estigués quieta els vents a l’hora de circular es limitarien a seguir el
gradient de pressió, tal com faria una pilota per un tobogan, dirigint-se de les altes
pressions a les baixes. Però a causa del moviment de rotació es produeix l'efecte Coriolis,
que produeix una curvatura del flux d'aire cap a la dreta de la direcció del seu
moviment a l'hemisferi nord i cap a l'esquerra a l'hemisferi sud.
Hi ha una sèrie de vents constants com els Alisis o els vents de l'oest. Això es
deu al fet que la forma de la Terra, la distribució dels oceans i dels continents
determinen que hi hagi zones d'altes pressions i altres de baixes pressions. Com l'aire
circula de les zones d'altes pressions cap a les de baixa pressió (amb una certa
desviació a causa de l'efecte de Coriolis) aquest aire es converteix en vent.
tornado (es.), tornade (fr.), tornado (it.), tornado (en.)
Un tornado és una columna d'aire girant molt ràpidament des d'un núvol
tempestuós fins al sòl. Sol durar poc d'estona, entre uns minuts i una hora, però és
molt destructiu.
Imatge 1: mànega i dos vaixells
DEFINICIONS VINCULADES
Tromba / Mànega
Tornado que es produeix sobre la mar.
Esclafit
Forts vents que es produeixen en fortes tempestes, causats pels corrents
descendents de pluja, que en trobar-se amb el sòl es veuen obligades a expandir-se
horitzontalment, llavors és quan es produeix el fenomen.
Diferències entre Tornado i Esclafit:
Un tornado i un esclafit són fenòmens distints, però solen confondre's. Per això,
de vegades es parla de tornado i en realitat s'ha produït un esclafit.
La diferència física entre tots dos fenòmens és que en el Tornado, els vents
tenen circulació ciclònica (girant en sentit contrari a les agulles del rellotge l’hemisferi
nord). Un esclafit és un front de vent de molta força.
Les diferències es detecten també en les destrosses ocasionades per tots dos
fenòmens: després del pas d'un tornado queda, a la zona afectada, escrit un camí al
qual en la seva part dreta els arbres, vegetació,… destruïts estan en un sentit i en la
seva part esquerra en el contrari. Després d'un esclafit s'observa com les destrosses
estan en la mateixa direcció i sentit.
TORNADOS
No s'ha de confondre un esclafit amb un temporal de vent. Un esclafit és
d'escala local i es produeix en fortes tempestes. Un temporal de vent és una situació
general.
Les tempestes són fenòmens meteorològics locals amb vent fort, pluja intensa o
granissada i llamps associats a cumulonimbus. Els cumulonimbus són núvols grans, densos, amb fort desenvolupament vertical,
aplanats per la part superior, globulosos per la part mitjana i plans per la inferior.
Aquest tipus de núvol es forma habitualment a l’estiu, i duren entre 20 minuts i unes
hores. Es poden desplaçar de 15 a 30 km segons la direcció dels vents dominants.
Els llamps són descàrregues elèctriques massives que es produeixen a l’interior dels
núvols de tempesta, entre núvol i núvol, o entre el núvol i el terra.
Definició bàsica
Tempesta
Tormenta (cast.), thunderstorm (en.)
Fenomen convectiu associat a aparell elèctric. A més de i trons usualment sol haver
pluja intensa, ruixats o pedra. En ambients molt secs la precipitació es pot evaporar
abans d’arribar al terra donant lloc al que es coneix com tempesta seca.
El cicle de vida d'una tempesta oscil·la entre mitja hora i diverses hores. Durant aquest
temps, la tempesta pot romandre estacionària o recórrer de quinze a trenta quilòmetres,
de mitja, en la direcció dels vents dominants.
En algunes comarques de Catalunya constitueixen la pedra constitueix el risc més
important. La pedra sempre va associada al desenvolupament de núvols convectius,
usualment de gran extensió vertical, motiu pel qual va també usualment associada a fort
aparat elèctric. Tanmateix també es poden produir llamps amb tempestes que
comportin pluges o sense precipitació, o en els núvols que creen els grans incendis
forestals. A la seva vegada un nombre considerable d’incendis forestals són iniciats per
llamps.
ola de frío (es.), vague de froid (fr.), ondata doní freddo(it.),cold wave (en.)
Fenomen pel qual la temperatura de l'aire experimenta una disminució considerable
provocada per la invasió d'una massa d'aire fred.
CARACTERÍSTIQUES
És una situació atmosfèrica que produeix unes temperatures extremadament baixes
en relació amb la mitjana de l'època i que sol durar més d'un dia. Es formen per
invasió de masses d'aire molt fred. La seva extensió pot ser de centenars o milers de
quilòmetres quadrats.
TIPOLOGIA
Les masses d'aire que poden produir onades de fred es poden classificar en dos tipus
segons on es formen:
1.- Masses d'aire àrtic i antàrtic o siberianes: Són les més fortes.
S'originen a les proximitats dels pols, sobre les aigües gelades de l'oceà Àrtic i els
casquets de gel de Groenlàndia i l'Antàrtida. Es caracteritzen per les seves baixes
temperatures i un baix contingut d'humitat. Per aquesta raó, la nebulositat és escassa i
hi ha poca probabilitat de pluges. Són masses d'aire molt estables. A mesura que es
traslladen cap a les latituds més baixes es transformen depenent de les zones per on
passen. Quan la seva trajectòria és continental, experimenten pocs canvis i no
ocasionen grans nevades. Però, altres, com les que afecten Europa occidental a finals
d'hivern o inici de primavera, s'inestabilitzen quan passen sobre l'oceà Atlàntic
provocant grans nevades i forts descensos de la temperatura.
L’origen de l'aire àrtic marítim procedeix de l'oceà glacial àrtic, més enllà del braç de
mar comprés entre Islàndia i Escandinàvia.
L’origen de l'aire àrtic continental se situa a la Rússia europea al nord d'Escandinàvia.
És la més freda i més seca. És la massa siberiana típica.
2.- Masses d'aire polar: Tenen menys intensitat.
Aquestes no es formen als pols sinó a zones allunyades d'aquestes situades entre els
55 i 70 graus de latitud. Són fredes, seques i d'estratificació estable perquè es formen
a les regions d'altes pressions de l'interior d'Àsia central i Canadà. Aquestes masses,
en el seu viatge cap al Sud, si es desplacen sobre regions terrestres molt càlides,
augmenten la seva temperatura i s'inestabilitzen, donant lloc a la formació de núvols
però no plou ja que mantenen la mateixa humitat que tenien a l'origen. Però si es
desplacen sobre l'oceà Atlàntic o Pacífic la massa sofreix més canvis. L'aire que a
l'inici era sec pot carregar-se d'humitat. En contacte amb aigües fresques es formen
bancs de boira o núvols estratiformes que desprenen dèbils pluges. Però en contacte
amb zones més càlides, la capa d'aire inferior de la massa es va escalfant, la qual
cosa genera moviments dins de la massa donant lloc a núvols nummuliformes i
precipitacions de tipus tempestuós.
L'aire polar marítim procedeix de l'atlàntic septentrional i alimenta al sector posterior
de les borrasques frontals.
L'aire polar continental neix a Europa central i occidental.
ola de calor (es.), vague de chaleur (fr.), ondata doní calore (it.), heatwave (en.)
És una situació atmosfèrica que produeix unes temperatures extremadament
altes en relació amb la mitjana de l'època i que duren més d'un dia. Es formen per
invasió de masses d'aire molt càlid o bé per la permanència prolongada d'una
d'aquestes masses en una determinada zona. La seva extensió pot ser de centenars o
milers de quilòmetres quadrats. Un exemple seria el de l'aire càlid i sec, procedent del
Sàhara. Aquesta massa sol ser molt seca i rescalfada i porta en suspensió partícules
de pols que redueixen la visibilitat (calima) donant a l'aire un aspecte tèrbol.
CARACTERÍSTIQUES
Aquests períodes de calor provoquen una gran pèrdua d'aigua per evaporació.
De fet solen donar lloc a situacions d'alt risc d'incendi forestal.
La temporada de l'any en què hi ha més risc que es produeixi onades de calor
és la compresa entre juny i agost. Aquestes situacions solen acabar amb l'arribada de
masses d'aire fred i humit donant lloc a situacions d'inestabilitat i tempestes.
Una situació meteorològica favorable a l'entrada d'una onada de calor estival a
Espanya seria la següent: un pont d'altes pressions procedent de l'anticicló de les
Açores s'estén des d'aquestes illes fins a l'Europa central. En aquest cas, mentre una
baixa de caràcter tèrmic es manté sobre el Sàhara, la Península Ibèrica queda
sotmesa a un doble influx: aire sec i reescalfat del NE (procedent del continent europeu
i deshidratat per l’efecte ‘föhn’ en creuar els Pirineus) que envaeix Catalunya, Ebre i
Centre; i d'altra banda, la borrasca africana arrossega aire del desert cap a Llevant i
Andalusia que es resseca i reescalfa a les zones de l'interior (Guadalquivir, La Manxa,
Extremadura,…).
Deslizamientos (es.), mouvements de terrains (fr.), frane(it.), landslides(en.)
S'entén per esllavissada el desplaçament de masses rocoses o de terres vessant avall per
l’acció de la gravetat. Es tracta d’un risc de caràcter geològic que sol tenir un origen
hidrometeorològic. Les causes de les esllavissades poden ser naturals o antròpiques.
D’entre les naturals sol trobar-se la infiltració d’aigua de pluja,
sacsejades sísmiques, l’erosió de la base del vessant
o altres causes geològiques. Entre les causes antròpiques hi ha excavacions,
sobrecàrregues, tales forestals i altres actuacions.
Conceptes i definicions relacionades
Con de dejecció
Part d’un torrent situada a la seva part inferior, quan aquest arriba a la vall principal o
quan acaba el seu curs. Degut al canvi de pendent els sediments transportats per l’aigua
es van dipositant a la base donant lloc a una estructura amb forma de ventall.
Moviment superficial molt lent, difícil de percebre si no es fa una monitorització durant
un llarg període de temps. Solen ocórrer en substrats rics en argila.
Escorrentia
Flux d’aigua des de punts elevats cap a punts més baixos per un vessant, es produeix
quan el terreny se satura i no pot absorbir més aigua.
Vessant
Cada una de les zones amb pendent d’una muntanya que comprenen des de la seva part
superior o carena i la seva base, a la vall.
alud (es.), avalanches (fr.), valanghe (it.), avalanche (en)
Definició bàsica
S'entén per allau el despreniment d'una massa de neu, de dimensions i recorregut
variables, per un pendent avall. L’origen de l’allau pot ser totalment natural, com a conseqüència de l’estat del mantell
nival, les característiques del terreny i les condicions
meteorològiques; pot estar afavorit
involuntàriament per factors humans, com podria ser el pas d’un esquiador quan les
condicions són favorables
o pot ser provocat quan el perill d’allaus és molt elevat a fi de poder controlar-la en la mesura del possible i evitar o disminuir els
danys potencials.
Essencialment el pendent té un paper fonamental ja que la majoria d’allaus es
produeixen en pendents compresos entre els 30 i 45º; els vessants situats a sotavent
afavoreixen la formació de plaques de vent mentre que en els vessants sud hi ha un major risc en situacions de calor, quan la
probabilitat d’allaus de fusió és major; el
relleu amb pales regulars i zones convexes afavoreix la formació d’allaus i la vegetació,
com podria ser un bosc dens, la dificulta. Les variables meteorològiques més importants
són la precipitació, el vent i la temperatura. La boira també afavoreix el perill d’allaus.
Segons el grau de cohesió i l'estat físic de la neu, el tipus d'allau serà diferent. Les
allaus es produeixen tant a l'hivern com a la primavera. A la primavera
són més freqüents a la vessant sud de la muntanya, a causa de l'augment de temperatura
a causa d'una exposició més prolongada al sol.
Conceptes relacionats
Mantell Nival
Les diferents nevades que es
produeixen al llarg de la temporada de neu donen lloc al mantell nival. En dipositar-se
al sòl la neu va formant capes
amb les diferents nevades que s'han produït. A mesura que passa el temps i varien les
condicions meteorològiques, els cristalls de neu de cada nevada es van transformant tant
en forma com en mesures, i la cohesió entre ells varia.